Frases d'Epicur

• De tots els béns que la sabiesa procura perque la vida siga totalment feliç, el major am es creix és la consecució de la amistat.
• No necesitem tant l'ajuda dels nostres amics com la confiança d'aquesta ajuda.
• La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.
• El Déu no se l'ha de témer; la mort és insensible, el bé és fàcil de procurar, el mal, fàcil de suportar.
• Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un emmesura els límits mitjançant la reflexió
• El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada i el que perdura al cos és fàcil d'aguantar.
• Naixem una sola vegada, ja que no es possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu mateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmets la felicitat a dil·lació. Però la vida es consumix inútilment en una espera.
• Compadim-nos dels amics, no amb lamentacions sinò prestant-los ajuda.

Frase de J.V. Foix

M'exalta el nou i m'enamora el vell

Dadaisme

El dadaisme va ser un moviment antiart que va sorgir a Zuric (Suïssa) en 1916 iniciat per Tristan Tzara, que es va caracteritzar per sentiments de protesta contra convencions literàries, una actitud de burla total per les manifestacions artístiques literàries, per gestos i manifestacions provocadores en què els artistes pretenien destruir totes les convencions respecte a l'art, creant una espècie d'antiart o rebel·lió contra l'orde establit en aquella època de començaments i mitjan del segle XX, en els períodes de la primera i començaments de la Segona Guerra Mundial. Va tindre la seua àrea d'influència no sols en l'art gràfic sinó que també en la música; i sorgix com a conseqüència de la fallida de valors.
Artistes reconeguts d'este moviment van ser: Tristan Tzara i Marcel Jank de Romania, el francés Jean Arp i els alemanys Hugo Ball, Hans Richter i Richard Huelsenbeck. El nom Dadà el van trobar casualment en un diccionari Ball i Huelsenbeck. Després de vàries trobades informals en distints cafés, va començar a prendre forma la idea de crear un cabaret internacional. La primera celebració va tindre lloc el 5 de febrer de 1916 en el Cabaret Voltaire, i va consistir en un espectacle de varietats amb cançons franceses i alemanyes, música russa, música negra i exposicions d'art
Dadà es presenta com una ideologia total, com una forma de viure i com un rebuig absolut de tota tradició o esquema anterior. En el fons és un antihumanisme.
Dadà es manifesta contra la bellesa eterna, contra l'eternitat dels principis, contra les lleis de la lògica, contra la immobilitat del pensament, contra la puresa dels conceptes abstractes i contra l'universal en general. Propugna, en canvi, la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, la immediatesa, actual i aleatori, la crònica contra la intemporalitat, la contradicció, el no on els altres diuen sí i el sí on els altres diuen no; defén el caos contra l'orde i la imperfecció contra la perfecció. Per tant en el seu rigor negatiu també està contra el modernisme. L'estètica dadà nega la raó, el sentit, la construcció del conscient. Les seues formes expressives són el gest, l'escàndol, la provocació.
Per a entendre què és l'estètica dadà en el món de la poesia res millor que arreplegar els consells que Tzara proposa per a fer un poema dadaista:

Agarre un periòdic
Agarre unes tisores
Trie en el periòdic un article de la longitud que conte donar-li al seu
poema
Retalle l'article
Retalle de seguida amb cura cada una de les paraules que formen l'articule
i fique-les en una bossa
Agite-la suaument
Ara traga cada retall l'un darrere de l'altre
Copie conscienciosament en l'orde en què hagen eixit de la bossa
El poema s'assemblarà a vosté
I és vosté un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat
embruixant, encara que incomprés del populatxo.

Característiques principals

· Transgressió de les normes socials i tradicions estètiques
· Nihilisme, és a dir, negació absoluta. No hi ha veritats eternes o indiscutibles
· Llibertat del subconscient en la creació
· Rebuig dels models establits

El dadaisme es llança contra els fonaments mateixos del pensament, posant en dubte el llenguatge, la coherència i les formes d'expressió artístiques de llavors. Les paraules es convertixen en crits i udols; es preferixen els objectes trobats casualment, els rebutjos. Es trenquen totes les regles amb la idea de "començar de nou".

Ací vos mostre un vídeo amb obres dadaístes:

Sigmund Freud

BIOGRAFIA

Sigismund Schlomo Freud (Freiberg, 6 de maig de 1856 - Londres, 23 de setembre de 1939), més conegut com Sigmund Freud, va ser un metge, neuròleg i lliurepensador austríac, i el creador de la psicoanàlisi. Els primers anys de treball van ser anys d'aïllament, i durant ells Freud va arribar a una sèrie de conclusions fruit dels seus estudis i investigacións: fundació i importància dels somnis, divisió de l'estructura psíquica en conscient i inconscient, existència de la sexualitat infantil, etcètera. Totes estes investigacions van promoure l'escàndol, i el van sumir encara mes en la soledat i l'aïllament. A poc a poc, se va anar obrint camí i va començar a organitzar en torn seu als seus primers seguidors i, posteriorment, es va formar la societat psicoanalítica de Viena. En 1908 se celebrava a Salzburg (Àustria) , el primer congrés mundial de psicoanàlisi. A partir d'este moment, se van anar organitzant en nombroses ciutats europees societats de psicoanàlisi. En 1938 Freud va haver d'emigrar a Londres davant de l'ocupació nazi de Viena ; els seus llibres van ser cremats i destruïts i, poc després, moria víctima d'un càncer de mandíbula.

PSICOANÀLISIS

La primera preocupació de Freud, dins del camp del psiquisme humà, va ser l'estudi de la histèria, a través del qual va arribar a la conclusió que els símptomes histèrics depenien de conflictes psíquics interns reprimits i el tractament dels mateixos havia de centrar-se que el pacient reproduïra els successos traumàtics que havien ocasionats tals conflictes. La tècnica utilitzada en principi per a això va ser la hipnosi.
Més tard introduïx una altra tècnica de tractament: l'associació lliure, però l'acaba rebutjant per considerar-la menys efectiva.
Posteriorment, incorpora la interpretació dels somnis en el tractament psicoanalític, ja que entén que el somni expressa l'origen del conflicte del trastorn psíquic.
Freud fa una formulació topogràfica del psiquisme i inclou en ell tres sistemes: un conscient, un altre preconscient i un altre inconscient.
Un concepte bàsic és el de "impuls" o pulsió. És la peça bàsica de la motivació. Inicialment diferencia dos tipus de pulsions: els impulsos del jo o d'autoconservació i els impulsos sexuals.
Freud va buscar una explicació a la forma d'operar de la ment. Va proposar una estructura de la mateixa dividida en tres parts: el jo, l'això i el superjó.
· L'això representa les pulsions o impulsos primigenis i constituïx, segons Freud, el motor del pensament i el comportament humà. Conté els nostres desitjos de gratificació més primitius.
· El superjó, la part que contraresta a l'això, representa els pensaments morals i ètics.
· El jo Roman entre ambdós, alternant les nostres necessitats primitives i les nostres creences ètiques i morals. És la instància en què s'inscriu la consciència.

Tot açò es va convertir en punt de partida de la psicoanàlisi.


TEORIES

-Desenrotllament sexual infantil:

La teoria planteja que conforme creixen els xiquets el seu desig s'enfoca en diferents àrees del cos, en els que es busca la satisfacció libidinal.

· Etapa oral (des del naixement fins als 12 o 18 mesos): La boca és la zona erògena i procura al bebé la satisfacció de posar en moviment els llavis, la llengua i el paladar en una alternança rítmica.
· Etapa anal (12-18 mesos fins a 3 anys): en esta època la font principal de plaer i conflicte potencial són les activitats en què intervé l'anus. Els xiquets poden experimentar dolor o plaer ja siga al retindre o a l'expulsar els seus rebutjos fisiològics.
· Etapa fàl·lica (3 a 6 anys): l'òrgan sexual masculí exercix un paper dominant. En esta fase les carícies masturbatories i els tocaments ritmats de les parts genitals proveïxen al xiquet un plaer autoeròtic. Freud considera que el clítoris és considerat per la xiqueta com una forma de fal·lus inferior. En esta etapa apareix el complex d'Èdip (en xiquets) i el complex d'Electra (en xiquetes) que més avant explicaré.
· Període de latència (des dels 6 anys fins a la pubertat): en este període es desenrotllen forces psíquiques que inhibixen l'impuls sexual i reduïxen la seua direcció. Els impulsos sexuals inacceptables són canalitzats a nivells d'activitat més acceptats per la cultura. Freud li cridava període de calma sexual.
· Etapa genital (des de la pubertat fins a l'adultesa): sorgix en l'adolescència quan maduren els òrgans genitals. Hi ha un sorgiment dels desitjos sexuals i agressius. L'impuls sexual, el qual abans era autoeròtic, es busca satisfer a partir d'una interacció genuïna amb els altres.

-Interpretacio dels somnis:
Freud Deia que els somnis són una forma de realitzar desitjos i que molts desitjos són el resultat de desitjos sexuals reprimits o frustrats. Segons la seua opinió, l'ansietat que rodeja els dits desitjos fa que alguns somnis es convertisquen en malsons.
Freud considera que tot somni és interpretable, és a dir, pot trobar-se el seu sentit. La labor d'interpretar no recau sobre tot el somni en el seu conjunt sinó sobre les seues parts components basant-se en una espècie de llibre dels somnis, on cada cosa somiada significa tal altra cosa en forma rígida, sense considerar la peculiaritat de cada subjecte.

-Ansietat:

Freud va parlar de tres tipus d'ansietats:

· Ansietat de realitat (por). Podríem llavors dir que si, per exemple, un està en un pou ple de serps verinoses, experimentarà una ansietat de realitat.
· Ansietat moral. Es referix al que sentim quan el perill no prové del món extern, sinó del món social interioritzat del Superjo. És una altra terminologia per a parlar de la culpa, vergonya i la por al castic.
· Ansietat neuròtica. Esta consistix en la por de sentir-se aclaparat pels impulsos de l'Això. “Neuròtic” és la traducció literal del llatí que significa nerviós, per tant podríem anomenar a este tipus d'ansietat, ansietat nerviosa. És este el tipus d'ansietat que més va interessar a Freud.

Hi ha moltes més teories de Sigmun Freud, però pense que amb aquestes és suficient.


COMPLEX D'ÈDIP I D'ELECTRA

Té lloc de manera aproximada, entre els tres i els cinc anys. Al començament de la fase fàl·lica els xiquets i les xiquetes creuen que totes les persones posseïxen fal·lus i la diferència entre tindre o no fal·lus es percep com una oposició per castració. Cada un presa rumb diferent en el qual primer es dóna una identificació amb la mare en ambdós casos. El xiquet sent desitjos sexuals cap a sa mare, i al percebre les xiquetes com castrades abandona els seus desitjos per temor que li ocórrega el mateix que a elles, creant-se en el baró l'angoixa de castració que el porta a identificar-se amb son pare, al qual odia (Èdip). La xiqueta abandona a la mare perquè la creu culpable de la seua castració i sorgix l'enveja del penis. No obstant això, es dóna compte que si és com sa mare pot accedir a un penis, a la qual cosa reacciona identificant-se amb ella i apareix el desig d'engendrar un fill de son pare (Electra). Estos desitjos de mort o desaparició del pare del sexe oposat provoquen un profund sentiment de culpa. Culpa per haver comés un crim que no va ocórrer i que biològicament és impossible de realitzar. Esta culpa inconscient i la prohibició de l'incest fan que l'individu desplace la seua iniciativa i curiositat cap a ideals desitjables i metes pràctiques i immediates, cap a la realització de coses. Així s'oblida el Complex d'Èdip i el xiquet o xiqueta entra en la latència.

OBRES DE SIGMUND FREUD

Els obres de Sigmund Freud estan relacionades amb la psicologia. Les més importants són:

· La interpretació dels somnis (1900)

· Tòtem i Tabú (1913)

· Més enllà del principi del plaer (1920)

· Psicologia de masses (1920)

· El jo i l'això (1923)

· El malestar en la cultura (1930)

· L'esdevenidor d'una il·lusió (1927)

· Introducció a la psicoanàlisi (1933)

· Moisés i el monoteisme (1939).