Dadaisme

El dadaisme va ser un moviment antiart que va sorgir a Zuric (Suïssa) en 1916 iniciat per Tristan Tzara, que es va caracteritzar per sentiments de protesta contra convencions literàries, una actitud de burla total per les manifestacions artístiques literàries, per gestos i manifestacions provocadores en què els artistes pretenien destruir totes les convencions respecte a l'art, creant una espècie d'antiart o rebel·lió contra l'orde establit en aquella època de començaments i mitjan del segle XX, en els períodes de la primera i començaments de la Segona Guerra Mundial. Va tindre la seua àrea d'influència no sols en l'art gràfic sinó que també en la música; i sorgix com a conseqüència de la fallida de valors.
Artistes reconeguts d'este moviment van ser: Tristan Tzara i Marcel Jank de Romania, el francés Jean Arp i els alemanys Hugo Ball, Hans Richter i Richard Huelsenbeck. El nom Dadà el van trobar casualment en un diccionari Ball i Huelsenbeck. Després de vàries trobades informals en distints cafés, va començar a prendre forma la idea de crear un cabaret internacional. La primera celebració va tindre lloc el 5 de febrer de 1916 en el Cabaret Voltaire, i va consistir en un espectacle de varietats amb cançons franceses i alemanyes, música russa, música negra i exposicions d'art
Dadà es presenta com una ideologia total, com una forma de viure i com un rebuig absolut de tota tradició o esquema anterior. En el fons és un antihumanisme.
Dadà es manifesta contra la bellesa eterna, contra l'eternitat dels principis, contra les lleis de la lògica, contra la immobilitat del pensament, contra la puresa dels conceptes abstractes i contra l'universal en general. Propugna, en canvi, la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, la immediatesa, actual i aleatori, la crònica contra la intemporalitat, la contradicció, el no on els altres diuen sí i el sí on els altres diuen no; defén el caos contra l'orde i la imperfecció contra la perfecció. Per tant en el seu rigor negatiu també està contra el modernisme. L'estètica dadà nega la raó, el sentit, la construcció del conscient. Les seues formes expressives són el gest, l'escàndol, la provocació.
Per a entendre què és l'estètica dadà en el món de la poesia res millor que arreplegar els consells que Tzara proposa per a fer un poema dadaista:

Agarre un periòdic
Agarre unes tisores
Trie en el periòdic un article de la longitud que conte donar-li al seu
poema
Retalle l'article
Retalle de seguida amb cura cada una de les paraules que formen l'articule
i fique-les en una bossa
Agite-la suaument
Ara traga cada retall l'un darrere de l'altre
Copie conscienciosament en l'orde en què hagen eixit de la bossa
El poema s'assemblarà a vosté
I és vosté un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat
embruixant, encara que incomprés del populatxo.

Característiques principals

· Transgressió de les normes socials i tradicions estètiques
· Nihilisme, és a dir, negació absoluta. No hi ha veritats eternes o indiscutibles
· Llibertat del subconscient en la creació
· Rebuig dels models establits

El dadaisme es llança contra els fonaments mateixos del pensament, posant en dubte el llenguatge, la coherència i les formes d'expressió artístiques de llavors. Les paraules es convertixen en crits i udols; es preferixen els objectes trobats casualment, els rebutjos. Es trenquen totes les regles amb la idea de "començar de nou".

Ací vos mostre un vídeo amb obres dadaístes: