Carmen...]*: de gener 2009

dimarts, 6 de gener del 2009

La batalla de València

La batalla de València va ser una convulsió identitària que va enfrontar a la societat valenciana en la transició. Ha sigut sovint explicada com una reacció química neta del regionalisme popular contra els postulats pancatalanistes realitzats per Joan Fuster i defesos per les elits universitàries des dels quadros dirigents dels partits d'esquerra. També ha sigut desxifrada com un conflicte creat per Unió de Centre Democràtic (UCD) per a erosionar al PSOE. No obstant això, va haver-hi altres raons de pes que van determinar el sorgiment d'opcions basades en la defensa del personalisme valencià en un escenari polític.
L'arrel d'este conflicte que va col·lapsar la recuperació de l'autogovern va tindre origen en la disgregació de la dreta, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors locals, que veient la fi del règim, havien optat pel reformisme per a canalitzar les seues carreres polítiques.
En la primavera de 1977 va nàixer UCD com a culminació del procés seguit per algunes societats provinents del franquisme. Després Emilio Attard passava a liderar la UCD a València i desplaçava d'esta opció als reformistes.
UCD va condicionar al màxim l'Estatut, però la seua descomposició era tan imparable com la crispació civil que havia patrocinat. Abans de morir, Attard va reconéixer que l'operació se li havia anat de les mans.

diumenge, 4 de gener del 2009

LA GAUCHE DIVINE

A la dècada dels 60 a Barcelona, un grup de joves intel·lectuals, professionals i artistes és reunien a Bocaccio. Es coneixia com "la gauche divine". En la gauche divine havia de tot. Havien persones tan diferents com l'arquitecte Oscar Tusquets, la cantant Guillermina Motta, els poetes Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, els cantants Raimon o Serrat, els fotògrafs Xavier Miserachs o Colita, la model Teresa Gimpera, els editors Jorge Herralde o Esther Tusquets o els integrants de l'Escola de Barcelona, com Gonzalo Suárez, Román Gubern, Ricardo Franco o Vicente Aranda. Els unia la vida, les lectures d'autors de qualsevol tipus, la

nit, l'alcohol, la diversió apassionada, la platja, el sol, unes rialles a altes hores de la matinada i l'amor. Parlaven contínuament i sobre qualsevol tema.
Existia un decidit convenciment d'antifranquisme i s'era d'esquerres. Els punts per on la gauche divine es va moure van ser la Costa Brava, Cadaqués i Bagur, Calafell i Barcelona. Eixa influència llatinoamericana en el moviment va ajudar a fer que la seua fama s'expandira fora d'Espanya.
Barcelona era la ciutat de la gauche divine. Les fotos realitzades a Barcelona s'han convertit en documents importantíssims de l'època. Fins aquell moment els fotògrafs no estaven considerats artistes. Ells van ser molt importants per a plasmar el que ocorria i van quedar fotos molt importants.
Una de les qüestions sobre la gauche divine és si pot considerar-se un moviment o grup intel·lectual. Quasi tots pensavan que per ser no va ser res. La principal premissa era divertir-se. Beure, llegir i escriure eren les regles que hi ha de seguir.
La dona va ocupar un espai molt important. Una dona alliberada però femenina. De fet, part de les integrants del moviment eren models. Teresa Gimpera va ser un dels principals rostres de la gauche divine.

Ací vos deixe una especie de retrat robot del que feien:

NOVA CANÇÓ

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes.

El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.

El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.

Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.

Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella.

dissabte, 3 de gener del 2009

Jaume sisa

Jaume Sisa (Barcelona, 24 de setembre de 1948) és un cantautor espanyol, que s'autodefinix com galàctic. Durant algunes etapes de la seua trajectòria artística ha sigut conegut amb el nom de "Ricardo Solfa".
Músic inquiet i bohemi. És una icon de la contracultura underground catalana que ha influït en diverses generacions posteriors de músics del cridat Rock català. Inici la seua trajectòria musical en 1967. Va formar part de Grup de Folk junt diversos artistes com Pau Riba, Jaume Arnella, Xesco Boix, Oriol Tramvia, Jordi Batiste, Ovidi Montllor, i 12 membres més, en el moviment de la Nova Cançó catalana. Posteriorment, va ser un dels líders de Música Dispersa abans d'iniciar definitivament la seua carrera en solitari. A mitjan dècada dels 80 Sisa desapareix d'escena i apareix a Madrid com Ricardo Solfa. Jaume Sisa reprén la seua carrera amb aquest nom en 1996.

DISCOGRAFÍA: